masos del maestrat

Els forns de calç

Algú va escriure: "El gra de blat mor per a ressuscitar en una nova espiga". Em va vindre a la memòria aquesta cita estant a l'era del Mas, mentre enganxava el tractor al remolc. A una vora de l'era hi ha un carro vell, mig desmuntat, que sols es queixa si l'intenten moure. Pertanyia al meu avi. Pensava que els dos, avi i carro, havien sigut part indispensable per a que ara, jo i tractor, puguem estar ací, baix del sol radiant del mes de març. Crec que els dos, i ho faig extensible a tots els avis i a tots els carros, es mereixen si més no, un lloc en el nostre record. Per altra banda, me vaig donar conte de que la major part de les peces que formen el carro no sabia com es deien. Arran de tot açò, vaig pensar en fer uns articles parlant d'arreus vells, feines que ja no es fan o construccions antigues. Al llarg dels números que puga, vos parlaré de coses com els carros, sènies, ruscs, carboneres, forcats, sàrries..., intentant recuperar paraules relacionades en totes aquestes feines, que per caure en desús unes, també han caigut les altres. Començaré per els forns de calç.

Fins els anys 60 aproximadament, que aparegué el ciment industrial, per a la construcció d'edificis es feia pràcticament indispensable la calç, que mesclada en arena i aigua formava el morter. Amb morter, pedra i un bon paredador es feien parets que després de molts anys continuen estan sòlides i ben plantades. Els nostres avantpassats, amb la seva economia d'autosubsistència, tot ho treien de la seva terra i la calç no podia ser una excepció.

El fer forns de calç no solia constituir un ofici per a ningú. Més bé era una ocupació temporal, bé per necessitar la calç per a consum propi, bé com a complement de la renda en els mesos d'hivern que no hi havia tanta feina. Es posaven d'acord camarades de 5 o 6 homes com a mínim -era un treball dur i calia fer torns-, i començaven triant el lloc per a construir el forn o aprofitant un ja fet. Es procurava que fos un lloc a recer del vent, resguardat del fort i gelat cerç dels mesos d'hivern, i al mateix temps tenir prop llenya i pedra en abundància, ja que portar les dues matèries primes fonamentals de lluny, haguera dificultat molt el ja fort treball. La pedra utilitzada era la calcària -pedra viva- i la llenya en un principi eren els arbres dels abundants boscos, però com que van ser tallats -principalment per a convertir-los en carbó-, es van substituir per argelaga, coscolls i altres brosses del sotabosc mediterrani. Es solia aprofitar el desnivell d'un bon ribàs per a construir el forn, d'aquesta manera la pedra s'acabava de posar per d'alt i la llenya per baix. Es feia un clot de grans dimensions incrustat dins del marge menys la part frontal, on hi havia la boca del forn. La volta del clot es reforçava amb pedres i fang, que s'endurien més tard per la calor. La part més fonda es deia l'olla del forn, i tenia un vorell per la volta on descansaven les pedres. Al cul de l'olla es quedava la cendra i la resta de residus de la combustió.

Una vegada estava el forn llest, el següent pas era tallar la llenya per a que s'assecara un poc. Es deixava arreglada en gavells, posant-li algunes pedres damunt -d'aquesta manera, el vent no desfeia els munts i quedaven més compactes, cosa que facilitava el posterior transport. Podia costar entre una i dues setmanes tallar-la tota, sempre depenent del homes que formaren la colla. Després calia arrancar la pedra amb pic i perpal. La que estava més a prop del forn, la portaven els mateixos homes al coll, i la que quedava apartada, la duien en carro.

Amb les matèries primes preparades, ja es podia començar a omplir el forn. Les pedres més grans servien de base i es posaven recolzades damunt del repeu de l'olla. A partir d'aquestes s'anava paredant en forma de cúpula, baix de la qual es feia la combustió de la llenya. La construcció era molt semblant a les barraques de volta i la tenia que fer algú que conegués el ofici, ja que si no es feia bé podia assolar-se el forn en meitat de la cuita i perdre moltes hores de treball. Damunt de la cúpula es seguia posant pedres més menudes fins sobrepassar les parets laterals del forn. En la part superior es tapaven bé les escletxes que hi havia entre les pedres -si era precís utilitzant fang- per a conservar el màxim de calor, però deixant algun orifici per a l'eixida del fum. Omplir de pedra el forn solia durar dos o tres dies.

A continuació s'encenia la llenya introduïda dins de l'olla del forn. Es tenia que seguir alimentant de llenya uns set o vuit dies, durant els quals es tenia que mantenir el foc dia i nit, tant com si feia sol o plovia, feia fred o calor. Durant el procés, un home tirava llenya al foc mentre els altres li l'arrimaven. Per a transportar-la al coll i introduir-la, s'utilitzava un bastó llarg i recte, amb una forquilla a la punta, anomenat l'agulla. Amb l'ajuda d'aquesta, es carregaven els gavells de llenya tallats dies abans al muscle i els agarberaven prop del forn. Des d'ací, els arreplegava el que alimentava el foc.

El canvi de color del fum, és el que indicava si la pedra ja estava a punt. Mentre tirava fum negre calia seguir cremant llenya. El fum blanc era senyal de pedra cuita. També diuen que quan estava cuit, mesclat en el fum solien eixir unes espurnes de foc de colors, visibles sobre tot en la nit. Llavors es paredava la boca del forn per a impedir l'entrada d'aire i es deixava refredar durant tres o quatre dies.

El següent pas era el de desmuntar el forn per a traure tota la pedra cuita -òxid de calci-. La calç la solien posar en banastos -recipient fet de vímets- per a poder pesar-la amb una romana. D'un forn podien eixir més de 100 cafissos de calç -1 cafís són unes 12 roves, o uns 150 kg. aproximadament-, depenent es clar, de la seva grandària.

El últim pas era remullar-la en aigua. Per a aquest menester es cavaven uns clots rodons, anomenats calciners, d'uns 80 cm. de fondària i uns 2 metres de diàmetre, als afores dels masos o pobles que es tenia que utilitzar. S'omplien de pedres de calç i aigua. Després d'un parell de dies ja es podia arreplegar calç remullada -hidròxid de calci-, per a emblanquinar parets o per a construir-les. D'aquestos forns sols queden restes de clots mig soterrats de terra. Una terra que es va traure de dins i que poc a poc torna al seu lloc. Uns clots que ja han complit la seva missió i deixen el relleu als moderns forns actuals. Potser, sols es queda de vida el temps que els puguem dur en el nostre record.